Centre d'Estudis del Baix Fluvià

M'expliquen els membres de l'Elenc Santperenc que una de les persones que més els va informar sobre la Comtessa va ser en Josep Maria Ripoll Solà, de Torroella de Fluvià.

Tothom el coneixia com l'avi Sopa. Amb ell van fer unes quantes reunions els de l'Elenc.

Des del Museu del Pagès repartia informació i versos de la Comtessa de Molins. Em fan arribar alguns dels exemplars que repartia: escrits a màquina i fotocopiats, amb dibuixos extrets de diferents còmics.

Per l'obra de teatre es van fer servir alguns dels estris autèntics exposats al Museu, cedits per l'avi Sopa. (La fotografia és del Museu, de la pàgina web de l'Ajuntament de Torroella de Fluvià.)

Ara que el Centre d'Estudis del Baix Fluvià i el Museu del Pagès encara funcionen, però que el senyor Josep Maria Ripoll és mort, és just recordar-lo com un dels principals difusors de la llegenda de la Comtessa.

Vintena parada: retorn a Sant Pere Pescador

Un cop el castell de Quermançó havia saltat pels aires, era normal que esdevingués lloc de visites: a saber la de tresors que podien haver anat a parar pels seus voltants, sota les pedres de la ruïna del castell.

Qui se'n va donar més pressa va ser el Gegant, però el seu objectiu era trobar el cadàver de la dama, i així fou. Traslladà el seu cos a Sant Pere Pescador.

Segons les versions fou enterrada directament a l'església. M'asseguren que es podia veure la làpida en el terra, ara no visible sota una capa de rajoles.

La foto és de l'obra de teatre del 1995.

Dinovena parada: Quermançó

Doncs ara arriba la fi. La Comtessa s'ha decidit. Ella havia triat, feia temps, retirar-se al convent de Garriguella. No li ho van permetre. Doncs ara es retirarà igualment: a la brava. Favolar el castell, amb ella a dins, i tota la seva colla també. Diguem que es va oblidar d'avisar-los que anava a encendre la pólvora, la que s'havien deixat a la fortalesa les tropes franceses. Un petit descuit.

Recordo que quan era petita, a l'escola (al CEIP Llagut), ens van explicar la llegenda i ens van demanar que féssim dibuixos del castell de Quermançó quan la Comtessa va fer esclatar el castell pels aires. No he trobat cap dels dibuixos que jo vaig fer, però sí algun dels altres que van fer altres alumnes, perquè els membres de l'Elenc en van conservar uns quants i me'ls han passat.



Us en poso uns pocs. Només un dels tres dibuixos estava signat per la Marta Sala. Els altres dos no sé de qui són.

Quan mireu els dibuixos penseu que a sota hi ha la Comtessa.

Més respostes

Gràcies, gràcies, gràcies.
Gràcies Agnès.
Gràcies Pere-Joan.
Gràcies Emma.
No sabeu la il·lusió que fa descobrir que algú ha trobat el teu bloc, que s'ho ha llegit, o que li ha interessat.
Clar que el bloc ja el vaig començar amb aquesta intenció. Però és fantàstic.
Gràcies als que heu posat comentaris.

També he rebut resposta de l'Ajuntament de Figueres. M'envien un llistat d'obres i articles en què surt la Comtessa de Molins. Ara m'he d'organitzar per passar un matí a l'Arxiu Municipal per revisar tot el material.

Em donen més feina, però m'encanta que m'ajudin.

Cada dia estic una mica més enterrada en papers (enteneu ara la foto que hi he posat?). Al darrere hi sóc jo. A veure si me'n surto de tot plegat.

Divuitena parada: Sant Miquel de Fluvià

Surt de Sant Mori ben moixa i donant voltes al que li ha dit el Pastor. Travessa el riu Fluvià pel lloc conegut com el mas de la Barca. Passa pel corriol que va parar a la font. D'allà es dirigeix al monestir. Va amb el seu cavall negre, Belfegor.

I entra a l'església amb el cavall i tot. Quin escàndol! Descavalca, té una breu conversa amb el rector que intenta inútilment fer-la fora, s'agenolla i... Plora. Heus aquí el que li havia dit el Pastor. Que plorant trobaria el seu camí.

Quin camí ha trobat? Què farà ara?

Maria Àngels Anglada

Durant l'any 1995 es van celebrar els actes de la Comtessa de Molins a Sant Pere Pescador. Es van publicar mensulament uns fulls informatius explicant el procés de preparació. En el primer full hi havia un escrit de M Àngels Anglada, lloant l'esforç que feia el poble. Es titulava Una iniciativa engrescadora i diu que es tracta d'una iniciativa oportuna ja que el 1995 se celebraven tot d'actes sobre El segle romàntic al voltant de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Víctor Balaguer, Yxart i Sardà. També diu que la iniciativa "és potser una avinentesa única a frec del segle XXI, per fixar, abans que no es perdi en les boires de l'oblit, la memòria oral."

Acaba dient que "el poble tornarà a fer seus els records del passat, sense els quals la seva identitat seria mancada d'un element important."

Deixeu-me dir que en l'escrit fa una referència al meu pare. Diu: "en Càndid Miró ha començat confegint (...) un bell poema, a l'estil popular però amb una versificació impecable, sobre la història mítica..." El poema en qüestió és el romanç que explica tota la vida i miracles de la senyora. Ocupa només uns 2500 versos.

Dissetena Parada: Sant Mori

Doncs va a veure el seu amic de la Guerra del Francès i dels primers temps de bandolerisme: el Pastor de Batipalmes. Ara és al castell de Sant Mori, protegit pel baró. Al castell hi té una petita cambra que mira al Canigó. I en aquell racó es dedica a l'oració i a la meditació.

Amb unes ocupacions tan elevades no és d'estranyar que es faci càrrec immediatament del que li passa a la Comtessa i que li assenyali el camí amb tanta clarividència: "Comtessa, sabreu què heu de fer, quan torneu a plorar." Lògic, ¿no?

Pel que fa al castell, impressiona. La Laura em passa algunes fotos de l'interior del castell. Resulta que ella ha fet el treball de recerca sobre l'edifici en si i el va visitar fa poc. D'entre les fotos que em passa trio l'interior d'una finestra. No sé si és la cambra del Pastor. Però ¿us l'imagineu assegut mirant el Canigó, o fins i tot agenollat amb els colzes sobre el seient?

Setzena parada: Retorn a la mala vida

Vés per on. La Comtessa no pot romandre al convent. I no perquè no vulgui. El Bisbe no ho permet. Vés a saber si és el mateix bisbe que ella havia acompanyat fins a Ventalló. O potser no. En tot cas el bisbat no veu bé que una dona amb taques de sang es refugiï en un centre religiós, i pressiona la mare abadessa perquè la faci fora. (A la foto podeu veure una escena de l'obra teatral, quan l'arxiprest davant d'una tassa de xocolata dóna la carta del bisbe a la mare abadessa.)
Un cop expulsada, no té altre remei que tornar a fer la vida que feia abans de plegar, però ara sense esma, sense ganes, sense l'energia que sempre havia mostrat. Si la vida de bandolera mai no havia estat un exemple d'ordre, ara la cosa encara va pitjor: indisciplina, violència gratuïta, sense control, sense límits, sense lideratge.
No, això no pot ser. La Comtessa necessita ajuda. ¿El Gegant? No, prou que ha fet ja. El Gegant l'ha ajudat sempre però ara necessita un consell que no pot donar-li un seguidor fidel, sinó una altra mena d'amic... ¿Us imagineu qui?

Quinzena parada: Garriguella

Sembla que la Comtessa ja en té ben bé prou d'anar amunt i avall fent malifetes. I cada dia sent les campanes del convent de Garriguella, allà on la seva mare havia estat novícia -com totes les pubilles de bona família de l'Empordà.
¿Què li passa pel cap a la bona dona? Doncs deixar la vida que du i retirar-se al convent. ¿Demanar perdó pels seus pecats? Potser sí, però m'imagino molt més la Comtessa buscant un racó on ningú no la molestés, on anar enterrant alhora la seva vida i la seva memòria. No sortir-ne fins que ningú no la recordés.
Això va explicar-li al seu bon amic, el Gegant. Aquest la va entendre i va escriure el seu poema "Les campanes, plora que plora..."
El Gegant marxava a Sant Pere, la Comtessa al convent, i la colla es desfeia. Fàcil, ¿no?

El dibuix que hi poso és d'en Prim. És un esbòs que després es va fer servir per a la construcció de la geganta de Sant Pere que, evidentment, representava la Comtessa.

Respostes dels Ajuntaments

He tramès cartes a tots els ajuntament dels llocs on, segons la llegenda, la Comtessa va fer-ne alguna de les seves. De moment he tingut resposta de tres:
-Sant Miquel de Fluvià, dient que no en tenen notícia.
-Sant Mori, on el senyor Carles Reglà ha fet una completa indagació i a qui he entrevistat per al treball de recerca.
-Vilamalla, els quals m'envien el llibre "Vilamalla, mil anys d'història".
En el llibre de Vilamalla, però, no se'n parla, de la Comtessa, i de l'època immediatament posterior a la Guerra del Francès només parla del pas de Fernando VII pel Pont del Príncep, i de l'inici de les Guerres Carlines.
Així i tot, moltes gràcies.
Moltes gràcies a tots els ajuntaments que s'han llegit la carta i que m'han contestat.

Catorzena parada: assalt a la masia

¿A quina masia? No ho he trobat.

En tot cas, els bandolers aconsegueixen d'entrar i comencen el robatori.

En aquestes, la Comtessa troba la jove masovera amb una criatura als braços. Una criatura igual a la que ella havia tingut, allà a Barcelona, potser deu anys enrera.

La dona té un trasbals tan gran que atura el robatori -davant l'estupefacció de la seva colla, que no en sap res de la història passada de la seva capitana- i no només això, sinó que dóna una creu a la mestressa perquè la guardi per la criatura quan sigui gran.

I som-hi tots a fora, que s'ha acabat la feina!

Pot semblar una anècdota sense més importància, però no us ho penséssiu pas. Ha tornat, de vés a saber on, la dona que només pretenia una vida tranquil·la i assossegada, la dona sensible, no pas la malfactora. Això, ja ho veieu, ha donat un tomb.

Com altres vegades, he buscat a l'arxiu Salvany per trobar una masia de debò, de les que encara queden per l'Empordà. La de la foto és de la Bisbal.

Tretzena Parada: muralles de Figueres

Segons la llegenda la Comtessa i els seus sequaços van fer un bon botí al castell de les Tenebres.

¿Algú sap on para, aquest castell, sigui veritat o mentida?

Sigui on sigui, anaven amb les bosses plenes, i es veu que van decidir de celebrar-ho a Figueres, tot de camí del castell de Quermançó.

Però vet aquí que el Governador -ple de ràbia, no cal dir-ho- estava avisat i ja havia fet formar els seus soldats dins les muralles, esperant els bandolers.

Així que va entrar la colla de la Comtessa pel portal de Castelló. Només d'entrar, les portes de la muralla es tancaren al seu darrera.

¿Què va fer la Comtessa per sortir d'aquella situació?
El dibuix de la Núria ho explica clarament.

Els soldats, afamats o cobdiciosos, s'hi van tirar en planxa i va deixar-se de punyetes. Allà ningú no apuntava ningú ni protegia la porta.

Heus aquí que els bandolers van perdre el botí però van salvar la vida.

Ho sentim, senyor Governador! Una altra vegada serà!

Bandolers

Curiosament em surten tota mena de bandolers del XIX.

En Lluís Llach parla d'un tal Joan Serra en una cançó. No sé si és documentable.

Al setmanari Empordà (11 de setembre) parlen d'un tal Boquica, lladre i espia durant la Guerra del Francès. El títol de l'article: "Bandoler, afrancessat i traïdor".

I en Carles Reglà de Sant Mori, a qui entrevisto, em parla llargament del Rellotger de Creixell, com a mostra d'un personatge real que ha esdevingut llegendari i que encara perdura en la memòria de la comarca, com a model d'astúcia i de crueltat.

Però de la Comtessa ningú no em dóna raó.

Dotzena Parada: la Dama de Quermançó

En el mateix web del castell de Quermançó es parla també de la dama de Quermançó i s'hi afegeix el poema de Fages de Climent.

La dama es va arruinar pels seus gustos culinaris. Un cop arruïnada va descobrir que bo que era el pa amb nous.

En el poema d'en Fages de Climent, però, també es parla de la Comtessa de Molins, tot barrejant tots dos personatges i embolicant la troca a base de bé.

Diu:

La comtessa de Molins

les tramuntanes empaita

amb seguici d'assassins.

L'Orlina toca la gaita.

Tremoli el dubte d'un vers,

arpegis, laments i fugues.

Interludi de coll-verds

i adagi de fredelugues.

Posa brida a Belfegor,

calça l'esperó de plata;

la segueixen per amor

set bandits a salt de mata.

La comtessa sap camins,

coneix els guals de la Muga

i cull a Pont de Molins

clavells i matafaluga.

Sembla donar a entendre que el nom nobiliari de la dama prové del poble de Pont de Molins.

Onzena Parada: Quermançó

Quermançó, Carmansó... i escrit de vint maneres més.

Allà hi va anar la Comtessa amb la seva colla, i el Gegant de propina.

Un castell roquer que havia estat refet pel Francès i utilitzat com a polvorí.

Un refugi fàcil de defensar per qui tingués l'atreviment d'atacar.

Trobo a internet que hi ha una certa iniciativia per recuperar el castell:

http://www.castelldequermanco.es/

La foto que hi poso és d'aquest web.

A l'apartat de "llegendes" es fa ressò de la Comtessa de Molins, afegeix uns versos atribuïts a Joan del Muga (però també al Gegant de Ventalló).

I recorda l'obra de teatre de l'Elenc Santperenc de l'any 1995, de la qual també hauré de parlar llargament.

Desena Parada: entre Vilaür i Garrigàs

En els boscos que ronden el Fluvià se situa la següent parada de la Comtessa. La llegenda parla d'unes ruïnes. Allà va fer-hi estada amb tot un exèrcit segrestat.
La cosa va anar així: el Governador de Girona rep ordre de Madrid d'enllestir amb al Comtessa d'una vegada. L'home ho veu fàcil: organitza un exèrcit i l'hi envia. Ja s'ensuma les felicitacions de Madrid i l'enveja dels altres governadors. Al cap de no res rep la notícia que el seu exèrcit ha estat segrestat i que si vol recuperar-lo ha de pagar rescat.
L'home paga, és clar, amb la cua entre cames.
La llegenda encara aprofita la seqüència per situar-hi un parell de pinzellades: la Comtessa deixa marxar dos oficials, un per estar malalt, i un altre perquè ja tenia data de casament (i a sobre encara li va regalar una joia per a la núvia).
El primer alliberament s'entèn: potser la Comtessa no és tan dolenta, però una malaltia sempre pot provocar una epidèmia que deixi l'hostatge sense valor econòmic. El segon ja és més difícil de justificar en el context de la història.
Faig una passejada per la zona i quedo bocabadada dels poblets petits que hi ha: Vilaür, Vilajoan, Arenys, Palau de Santa Eulàlia, Garrigàs, Ermedàs... La foto és del Fluvià al seu pas per Arenys d'Empordà.

Un text inèdit de Jordi Bilbeny

Em passen un text inacabat -i, lògicament inèdit- de Jordi Bilbeny que havia estat estudiant la figura de la Comtessa. Em recalquen que com a estudi inacabat difícilment té valor documental i que segurament no se'n pot fer ús públic.

Ve a ser com un esborrany d'un estudi més ampli que, pel que sembla, encara no s'ha produït. La persona que el té m'ho deixa llegir però no reproduir.

Ho trobo interessant -i un pèl complicat. Però arribo a un parell de conclusions:

-Jordi Bilbeny deixa de banda els aspectes històrics de la Comtessa, ja que els considera poc versemblants.

-S'interessa especialment pels aspectes mitològics del personatge com a elements repetitius de la rondallística catalana i universal.

Fa una afirmació curiosa: diu que el Pastor de Batipalmes i el Gegant de Ventalló són la mateixa persona, o el mateix personatge. O sigui, que la llegenda n'ha fet de la cara un personatge, i de la creu, un altre. Però que en el fons són el mateix. I es basa en una llarga sèrie de casualitats biogràfiques i de caràcter comunes a tots dos personatges.

Una bona menjada de tarro. Sí que és veritat, però, que un dels dos és el superbó que fa coses molt dolentes, i l'altre és el superdolent que fa coses extraordinàriament bones. La cara i la creu. ¿Però són la mateixa moneda?

Llàstima que en Bilbeny no completés el seu estudi!!!

Novena parada: El Gegant de Ventalló

Qui havia estat Gegant de Sant Pere, qui n'havia fugit després de matar en Magí Ganivetaire, qui buscava pau per l'Empordà i una noia amb qui ballar, qui feia cançons i versos amb la facilitat d'un romancer... Aquest, Narcís Espriu i Fullà, corria per Ventalló durant la visita del bisbe i de la Comtessa. I aquesta fou qui el va treure a ballar a la plaça la Corranda Reial.

Aquell ésser immens i innocent anirà seguint sempre més la Comtessa, sense empunyar cap altra arma que la guitarra, i una mena de devoció personal que no sé jo amb quina mena de sentiment es podria correspondre a l'actualitat.

Ja ha quedat clar que amor no podia ser. Però no em negareu que la Comtessa, sense capacitat per tenir sentiments, alguna mena de tendresa devia sentir pel Gegant. O un xic d'admiració, no tant per la seva força, sinó per haver estat capaç de mantenir-se al marge de la perversitat del seu temps. Un poeta entre una colla de bandolers.

Em diuen que el pintor Prim Fullà (l'autor del quadre que teniu a la Presentació del bloc) també és alt i apersonat, i a més a més que n'és descendent familiar.

Penso que intentaré posar-m'hi en contacte.

Vuitena parada: Ventalló

Sembla que el bisbe havia d'anar a Ventalló i no ho veia clar amb tants de bandolers per la regió. No se li acudí altra que llogar la colla de la Comtessa perquè li fessin de guardaespatlles. Així anava tranquil d'una banda a l'altra sense cap por.

Segons Rómulo Sans la vida del bisbe, en aquestes ocasions, devia ser especialment dura. Es veia obligat a participar de tots els àpats pantagruèlics de les famílies que volien quedar bé amb les autoritats eclesiàstiques. Explica àpats en què el dinar s'ajuntava amb el sopar, sense aixecar-se de taula. Pobre bisbe! M'imagino que deiva fer el que podia per quedar bé, i engolia el menjar amb resignació i bona cara.

En Rómulo fa el llistat de les bones famílies que hi eren presents. Agafo un versos del romanç de la Comtessa on n'apareixen una bona colla:

De l'església a la plaça
hi van tots en processó.
Com se'ls miren els modestos
i reciten els seus noms:
Caramany i Descatllar
de Sant Pere Pescador,
el baró amb els de Sant Mori
i el baró de Montiró.
Albanyà de Torroella,
i de Sant Miquel hi són
amb els Fages, i els Cortey
d'Armentera i d'Albons.
De Vilacolum, els Geli;
de Palau, els Batlle, tots;
com els Puig de Vilaür
i a la fi els de Ventalló:
tibats els Sastregener,
més tibats els Parramon.
Cada dona sembla un àngel,
cada home, un gran senyor.

A la porta de l'església hi ha una imatge de sant Miquel matant el dimoni. Com es devien quedar tots dos (sant Miquel i el dimoni) davant de tanta parafernàlia!!

Setena parada: Sant Feliu de la Garriga

Tan a prop de l'Empordà com era, se li devia desvetllar l'enyorament de la tramuntana. I amb el desori que sembla ser que hi havia a la zona va acabar allistant-se a una colla de bandolers. La banda estava establerta a Sant Feliu de la Garriga.

Hi he fet una visita i tot i que els voltants estan cremats pels incendis del 2006, el lloc és tot interessant. Hi ha una església i un castell. Tot tancat i barrat. ¿Algú sap si es pot visitar i com s'ha de fer?

De moment només puc fer-hi una volta, mirant-m'ho a distància, i imaginar-me com devien ser els boscos abans de convertir-se en cendra.

Va ser en aquests voltants que la Comtessa es convertí en cap de colla. Deixem-ho clar: costa de creure. A començaments del XIX i una dona cap d'una colla de bandolers. Però està bé: si costa de creure, encara té més mèrit per ella d'aconseguir-ho, o qui fos d'imaginar-s'ho i inventar-ho.