dijous, 24 de gener del 2008

L'any de la Comtessa i els gegants


Estic redactant el resum dels actes de l'Any de la Comtessa. Estic impressionada de com es va mobilitzar tot el poble durant tot un any. Sembla impossible.
Si haguessin fet una mica menys jo ara no tindria tanta feina a explicar-ho.
De petita no només recordo vagament l'obra de teatre (els petards de la destrucció de Quermançó, sobretot), sinó els anys que vam anar acompanyant la Comtessa i el Gegant arreu de les comarques gironines. La Teresa i en Narcís són els gegants que es van fer aquell any i que van donar peu a la colla gegantera. Erem la colla de "Els Bandolers"
Recordo el meu germà tocant el timbal i tota una colla bufant la gralla. Tots darrera la Comtessa, amb la daga a la mà, i el Gegant que amb la seva guitarra es veia d'una hora lluny. I a cada trobada de gegants, la Comtessa i el Gegant tornaven a ballar, com havien fet a Ventalló.
Allò es va acabar, i ara fa temps que no ballen. Una llàstima.

9 comentaris:

Unknown ha dit...

Fa dos anys vaig fer una sortida per conèixer una part de l'Alt Empordà i el fil conductor va ser la figura de la Comtessa de Molins. La història i per tant la ruta va començar a Sant Mori on Teresa de Molins i Bach, quan va ser expulsada del convent, va protagonitzar la seva darrera aventura quan es va entrevistar amb el pastor de Batipalmes... Després vam seguir cap a Sant Miquel de Fluvià on la Comtessa va plorar set llàgrimes... Tal com ella va fer, vam agafar el camí del castell de Quermançó, on romania la seva colla i a Sant Tomàs de Fluvià, vam visitar les restes d’època romana i anterior que justifiquen l’existència de determinats edificis en indrets imprevistos. Arribant a Sant Pere Pescador vam passar per l'església i a continuació per la muralla, suposadament destruïda durant la Guerra del Francès, moment en què destaca la figura de la Comtessa de Molins, quan va pactar la cessió de la plaça mentre els supervivents fugien des de l’interior de l’església cap al riu a través d’un túnel de la sagristia.
Bé, aquesta és només una aproximació al que em van explicar aquell dia i si ho llegiu segur que tindreu ganes de fer la mateixa ruta, potser la Ginesta coneix alguna persona que us pugui fer passar una estona tan agradable com la que jo vaig tenir.

G ha dit...

Merci pel comentari Trini.

Sí, sé d'alguna persona que organitza rutes turístiques per lÈmpordà amb el fil conductor de la llegenda. Així, no només s'aprecien els paisatges, sino també la seva història.

Em sembla que sé qui et va fer la ruta a tu! ;)

edu ha dit...

Ei Ginesta! Molt bé tot el treball, me l'he estat llegint i m'ha agradat molt. Ja saps que a mi sempre m'ha agradat fer poble i "mola" que facis un treball així. A més m'has fet recordar moltes coses que ja tenia oblidades. Ara només falta que la nota sigui bona i que l'exposició vagi molt bé. Dona-li records a en Santi. "Apala" veïna! Ens veiem pel barri!

NÚRIA ha dit...

Hola trempada!
Està molt bé això que estàs fent. És bonic que els pobles, per petits que siguin, tinguin alguna història. Aquesta és molt enravessada i s'ha de fer un gran esforç per a recordar-la fil per randa. Jo vaig veure la representació un munt de vegades, vaig il.lustrar-ne la història, i tot i fixar-m'hi molt, no recordo l'ordre de les seqüències! Jo ara no sóc santperenca, però sóc del parer que qualsevol santperenc dels que se'n sent, hauria de saber, encara que només fos per sobre, qui va ser aquesta dama. Una DONA maltractada per la vida, que ha de fugir i abandonar-se a la sort del destí. S'amaga i roba per sobreviure, s'encuirassa tant que arriba a ser la cap d'una colla de bandolers sense escrúpols. Però el seu cor i la seva ànima vaguen sense rumb. En va els seus esforços per trobar refugi en Déu, i malgrat el consol del Gegant, troba el descans sota les runes del Castell de Quermançó. Oh, Comtessa de Molins!
Felicitats pel blog, Ginesta!

Josep-Esteve ha dit...

Ei, que jo també hi surto a la foto!
Sóc el que està tocant el timbal darrera d’en Joan Godo.


Ginesta, una mica més i no hi sóc a temps de comentar-te el blog. El que passa és que fins ara tampoc no sabia ben bé que dir-te, però dels gegants sí que et podria dir un munt de coses i totes bones. Jo també guardo un bon record dels dies que corria darrera els gegants amb el timbal que pesava un..... També me’n recordo quan sortíem a tocar la gralla i el timbal al pati per no fer massa fressa dins de casa, de tots els de la colla i de quan vam anar a fer les colònies dels gegants.

Sé que has treballat molt en aquest blog i la veritat és que t’ha quedat molt bé: ja és nota qui és l’artista de la família!.

Per cert, avui comença el Carnaval...podries haver-te disfressat de bandolera!

Saluda a en Santi!

G ha dit...

Gràcies Núria,
si veiéssis el meu treball de recerca t'adonaries del molt que ha servit que il·lustressis el conte: n'està ple dels teus fantàstics dibuixos.
Tu sí que ets una artista!
Ja sé que no vius a Sant Pere, però si ser santperenca fos un honor (que no ho sé), tu ja has fet mèrits per sempre.

G ha dit...

Gràcies, germanet.
Quan et sento tocar la guitarra no tinc tan clar que sigui jo l'astista de la família. ¿No serà que el gust per la música et vingui de quan ens feies a tots maldecap assajant el timbal?
Bé, jo també hi col·laborava amb el maldecap.
Muà.

Anònim ha dit...

Hola Ginesta, tot buscant informació històrica sobre Sant Pere he anat a caure al teu blog. El trobo molt interessant i més quan recordo la posada en escena a "Ca la Tea" i els actes que es varen fer al poble per la quinzena, i sobretot m'ha fet molta il·lusió veure el joan i el xavi amb l'uniforme de bandolers. A la resta de la foto, suposo que tu hi ets ,no tinc el plaer de coneixer-vos. Sort i felicitats.

G ha dit...

Hola Pep,
gràcies pel comentari.
Sí que hi sóc, estic tot just darrere d'en Xavi, tocant la gralla (o intentant-ho).
Ginesta