Setzena parada: Retorn a la mala vida

Vés per on. La Comtessa no pot romandre al convent. I no perquè no vulgui. El Bisbe no ho permet. Vés a saber si és el mateix bisbe que ella havia acompanyat fins a Ventalló. O potser no. En tot cas el bisbat no veu bé que una dona amb taques de sang es refugiï en un centre religiós, i pressiona la mare abadessa perquè la faci fora. (A la foto podeu veure una escena de l'obra teatral, quan l'arxiprest davant d'una tassa de xocolata dóna la carta del bisbe a la mare abadessa.)
Un cop expulsada, no té altre remei que tornar a fer la vida que feia abans de plegar, però ara sense esma, sense ganes, sense l'energia que sempre havia mostrat. Si la vida de bandolera mai no havia estat un exemple d'ordre, ara la cosa encara va pitjor: indisciplina, violència gratuïta, sense control, sense límits, sense lideratge.
No, això no pot ser. La Comtessa necessita ajuda. ¿El Gegant? No, prou que ha fet ja. El Gegant l'ha ajudat sempre però ara necessita un consell que no pot donar-li un seguidor fidel, sinó una altra mena d'amic... ¿Us imagineu qui?

Quinzena parada: Garriguella

Sembla que la Comtessa ja en té ben bé prou d'anar amunt i avall fent malifetes. I cada dia sent les campanes del convent de Garriguella, allà on la seva mare havia estat novícia -com totes les pubilles de bona família de l'Empordà.
¿Què li passa pel cap a la bona dona? Doncs deixar la vida que du i retirar-se al convent. ¿Demanar perdó pels seus pecats? Potser sí, però m'imagino molt més la Comtessa buscant un racó on ningú no la molestés, on anar enterrant alhora la seva vida i la seva memòria. No sortir-ne fins que ningú no la recordés.
Això va explicar-li al seu bon amic, el Gegant. Aquest la va entendre i va escriure el seu poema "Les campanes, plora que plora..."
El Gegant marxava a Sant Pere, la Comtessa al convent, i la colla es desfeia. Fàcil, ¿no?

El dibuix que hi poso és d'en Prim. És un esbòs que després es va fer servir per a la construcció de la geganta de Sant Pere que, evidentment, representava la Comtessa.

Respostes dels Ajuntaments

He tramès cartes a tots els ajuntament dels llocs on, segons la llegenda, la Comtessa va fer-ne alguna de les seves. De moment he tingut resposta de tres:
-Sant Miquel de Fluvià, dient que no en tenen notícia.
-Sant Mori, on el senyor Carles Reglà ha fet una completa indagació i a qui he entrevistat per al treball de recerca.
-Vilamalla, els quals m'envien el llibre "Vilamalla, mil anys d'història".
En el llibre de Vilamalla, però, no se'n parla, de la Comtessa, i de l'època immediatament posterior a la Guerra del Francès només parla del pas de Fernando VII pel Pont del Príncep, i de l'inici de les Guerres Carlines.
Així i tot, moltes gràcies.
Moltes gràcies a tots els ajuntaments que s'han llegit la carta i que m'han contestat.

Catorzena parada: assalt a la masia

¿A quina masia? No ho he trobat.

En tot cas, els bandolers aconsegueixen d'entrar i comencen el robatori.

En aquestes, la Comtessa troba la jove masovera amb una criatura als braços. Una criatura igual a la que ella havia tingut, allà a Barcelona, potser deu anys enrera.

La dona té un trasbals tan gran que atura el robatori -davant l'estupefacció de la seva colla, que no en sap res de la història passada de la seva capitana- i no només això, sinó que dóna una creu a la mestressa perquè la guardi per la criatura quan sigui gran.

I som-hi tots a fora, que s'ha acabat la feina!

Pot semblar una anècdota sense més importància, però no us ho penséssiu pas. Ha tornat, de vés a saber on, la dona que només pretenia una vida tranquil·la i assossegada, la dona sensible, no pas la malfactora. Això, ja ho veieu, ha donat un tomb.

Com altres vegades, he buscat a l'arxiu Salvany per trobar una masia de debò, de les que encara queden per l'Empordà. La de la foto és de la Bisbal.