Tretzena Parada: muralles de Figueres

Segons la llegenda la Comtessa i els seus sequaços van fer un bon botí al castell de les Tenebres.

¿Algú sap on para, aquest castell, sigui veritat o mentida?

Sigui on sigui, anaven amb les bosses plenes, i es veu que van decidir de celebrar-ho a Figueres, tot de camí del castell de Quermançó.

Però vet aquí que el Governador -ple de ràbia, no cal dir-ho- estava avisat i ja havia fet formar els seus soldats dins les muralles, esperant els bandolers.

Així que va entrar la colla de la Comtessa pel portal de Castelló. Només d'entrar, les portes de la muralla es tancaren al seu darrera.

¿Què va fer la Comtessa per sortir d'aquella situació?
El dibuix de la Núria ho explica clarament.

Els soldats, afamats o cobdiciosos, s'hi van tirar en planxa i va deixar-se de punyetes. Allà ningú no apuntava ningú ni protegia la porta.

Heus aquí que els bandolers van perdre el botí però van salvar la vida.

Ho sentim, senyor Governador! Una altra vegada serà!

Bandolers

Curiosament em surten tota mena de bandolers del XIX.

En Lluís Llach parla d'un tal Joan Serra en una cançó. No sé si és documentable.

Al setmanari Empordà (11 de setembre) parlen d'un tal Boquica, lladre i espia durant la Guerra del Francès. El títol de l'article: "Bandoler, afrancessat i traïdor".

I en Carles Reglà de Sant Mori, a qui entrevisto, em parla llargament del Rellotger de Creixell, com a mostra d'un personatge real que ha esdevingut llegendari i que encara perdura en la memòria de la comarca, com a model d'astúcia i de crueltat.

Però de la Comtessa ningú no em dóna raó.

Dotzena Parada: la Dama de Quermançó

En el mateix web del castell de Quermançó es parla també de la dama de Quermançó i s'hi afegeix el poema de Fages de Climent.

La dama es va arruinar pels seus gustos culinaris. Un cop arruïnada va descobrir que bo que era el pa amb nous.

En el poema d'en Fages de Climent, però, també es parla de la Comtessa de Molins, tot barrejant tots dos personatges i embolicant la troca a base de bé.

Diu:

La comtessa de Molins

les tramuntanes empaita

amb seguici d'assassins.

L'Orlina toca la gaita.

Tremoli el dubte d'un vers,

arpegis, laments i fugues.

Interludi de coll-verds

i adagi de fredelugues.

Posa brida a Belfegor,

calça l'esperó de plata;

la segueixen per amor

set bandits a salt de mata.

La comtessa sap camins,

coneix els guals de la Muga

i cull a Pont de Molins

clavells i matafaluga.

Sembla donar a entendre que el nom nobiliari de la dama prové del poble de Pont de Molins.

Onzena Parada: Quermançó

Quermançó, Carmansó... i escrit de vint maneres més.

Allà hi va anar la Comtessa amb la seva colla, i el Gegant de propina.

Un castell roquer que havia estat refet pel Francès i utilitzat com a polvorí.

Un refugi fàcil de defensar per qui tingués l'atreviment d'atacar.

Trobo a internet que hi ha una certa iniciativia per recuperar el castell:

http://www.castelldequermanco.es/

La foto que hi poso és d'aquest web.

A l'apartat de "llegendes" es fa ressò de la Comtessa de Molins, afegeix uns versos atribuïts a Joan del Muga (però també al Gegant de Ventalló).

I recorda l'obra de teatre de l'Elenc Santperenc de l'any 1995, de la qual també hauré de parlar llargament.

Desena Parada: entre Vilaür i Garrigàs

En els boscos que ronden el Fluvià se situa la següent parada de la Comtessa. La llegenda parla d'unes ruïnes. Allà va fer-hi estada amb tot un exèrcit segrestat.
La cosa va anar així: el Governador de Girona rep ordre de Madrid d'enllestir amb al Comtessa d'una vegada. L'home ho veu fàcil: organitza un exèrcit i l'hi envia. Ja s'ensuma les felicitacions de Madrid i l'enveja dels altres governadors. Al cap de no res rep la notícia que el seu exèrcit ha estat segrestat i que si vol recuperar-lo ha de pagar rescat.
L'home paga, és clar, amb la cua entre cames.
La llegenda encara aprofita la seqüència per situar-hi un parell de pinzellades: la Comtessa deixa marxar dos oficials, un per estar malalt, i un altre perquè ja tenia data de casament (i a sobre encara li va regalar una joia per a la núvia).
El primer alliberament s'entèn: potser la Comtessa no és tan dolenta, però una malaltia sempre pot provocar una epidèmia que deixi l'hostatge sense valor econòmic. El segon ja és més difícil de justificar en el context de la història.
Faig una passejada per la zona i quedo bocabadada dels poblets petits que hi ha: Vilaür, Vilajoan, Arenys, Palau de Santa Eulàlia, Garrigàs, Ermedàs... La foto és del Fluvià al seu pas per Arenys d'Empordà.

Un text inèdit de Jordi Bilbeny

Em passen un text inacabat -i, lògicament inèdit- de Jordi Bilbeny que havia estat estudiant la figura de la Comtessa. Em recalquen que com a estudi inacabat difícilment té valor documental i que segurament no se'n pot fer ús públic.

Ve a ser com un esborrany d'un estudi més ampli que, pel que sembla, encara no s'ha produït. La persona que el té m'ho deixa llegir però no reproduir.

Ho trobo interessant -i un pèl complicat. Però arribo a un parell de conclusions:

-Jordi Bilbeny deixa de banda els aspectes històrics de la Comtessa, ja que els considera poc versemblants.

-S'interessa especialment pels aspectes mitològics del personatge com a elements repetitius de la rondallística catalana i universal.

Fa una afirmació curiosa: diu que el Pastor de Batipalmes i el Gegant de Ventalló són la mateixa persona, o el mateix personatge. O sigui, que la llegenda n'ha fet de la cara un personatge, i de la creu, un altre. Però que en el fons són el mateix. I es basa en una llarga sèrie de casualitats biogràfiques i de caràcter comunes a tots dos personatges.

Una bona menjada de tarro. Sí que és veritat, però, que un dels dos és el superbó que fa coses molt dolentes, i l'altre és el superdolent que fa coses extraordinàriament bones. La cara i la creu. ¿Però són la mateixa moneda?

Llàstima que en Bilbeny no completés el seu estudi!!!

Novena parada: El Gegant de Ventalló

Qui havia estat Gegant de Sant Pere, qui n'havia fugit després de matar en Magí Ganivetaire, qui buscava pau per l'Empordà i una noia amb qui ballar, qui feia cançons i versos amb la facilitat d'un romancer... Aquest, Narcís Espriu i Fullà, corria per Ventalló durant la visita del bisbe i de la Comtessa. I aquesta fou qui el va treure a ballar a la plaça la Corranda Reial.

Aquell ésser immens i innocent anirà seguint sempre més la Comtessa, sense empunyar cap altra arma que la guitarra, i una mena de devoció personal que no sé jo amb quina mena de sentiment es podria correspondre a l'actualitat.

Ja ha quedat clar que amor no podia ser. Però no em negareu que la Comtessa, sense capacitat per tenir sentiments, alguna mena de tendresa devia sentir pel Gegant. O un xic d'admiració, no tant per la seva força, sinó per haver estat capaç de mantenir-se al marge de la perversitat del seu temps. Un poeta entre una colla de bandolers.

Em diuen que el pintor Prim Fullà (l'autor del quadre que teniu a la Presentació del bloc) també és alt i apersonat, i a més a més que n'és descendent familiar.

Penso que intentaré posar-m'hi en contacte.

Vuitena parada: Ventalló

Sembla que el bisbe havia d'anar a Ventalló i no ho veia clar amb tants de bandolers per la regió. No se li acudí altra que llogar la colla de la Comtessa perquè li fessin de guardaespatlles. Així anava tranquil d'una banda a l'altra sense cap por.

Segons Rómulo Sans la vida del bisbe, en aquestes ocasions, devia ser especialment dura. Es veia obligat a participar de tots els àpats pantagruèlics de les famílies que volien quedar bé amb les autoritats eclesiàstiques. Explica àpats en què el dinar s'ajuntava amb el sopar, sense aixecar-se de taula. Pobre bisbe! M'imagino que deiva fer el que podia per quedar bé, i engolia el menjar amb resignació i bona cara.

En Rómulo fa el llistat de les bones famílies que hi eren presents. Agafo un versos del romanç de la Comtessa on n'apareixen una bona colla:

De l'església a la plaça
hi van tots en processó.
Com se'ls miren els modestos
i reciten els seus noms:
Caramany i Descatllar
de Sant Pere Pescador,
el baró amb els de Sant Mori
i el baró de Montiró.
Albanyà de Torroella,
i de Sant Miquel hi són
amb els Fages, i els Cortey
d'Armentera i d'Albons.
De Vilacolum, els Geli;
de Palau, els Batlle, tots;
com els Puig de Vilaür
i a la fi els de Ventalló:
tibats els Sastregener,
més tibats els Parramon.
Cada dona sembla un àngel,
cada home, un gran senyor.

A la porta de l'església hi ha una imatge de sant Miquel matant el dimoni. Com es devien quedar tots dos (sant Miquel i el dimoni) davant de tanta parafernàlia!!

Setena parada: Sant Feliu de la Garriga

Tan a prop de l'Empordà com era, se li devia desvetllar l'enyorament de la tramuntana. I amb el desori que sembla ser que hi havia a la zona va acabar allistant-se a una colla de bandolers. La banda estava establerta a Sant Feliu de la Garriga.

Hi he fet una visita i tot i que els voltants estan cremats pels incendis del 2006, el lloc és tot interessant. Hi ha una església i un castell. Tot tancat i barrat. ¿Algú sap si es pot visitar i com s'ha de fer?

De moment només puc fer-hi una volta, mirant-m'ho a distància, i imaginar-me com devien ser els boscos abans de convertir-se en cendra.

Va ser en aquests voltants que la Comtessa es convertí en cap de colla. Deixem-ho clar: costa de creure. A començaments del XIX i una dona cap d'una colla de bandolers. Però està bé: si costa de creure, encara té més mèrit per ella d'aconseguir-ho, o qui fos d'imaginar-s'ho i inventar-ho.

Sisena parada: Perpinyà

Expulsada de París, sembla que va anar a parar a Perpinyà, on operava el nebot aquell de la minyona que la va convèncer de fugir de Barcelona.

L'home la va posar en contacte amb el món del contraban. No se m'acut de quina mena, perquè ignoro què devia circular en aquells moments (potser el 1816) frontera amunt i frontera avall. ¿Què podia tenir valor comercial en aquella època? ¿Trabucs? ¿Pólvora? ¿Sabó de Marsella? ¡Ni idea!

La Núria Roig es va imaginar així el tràfec il·legal.

Cinquena parada: París

Aquesta entrada igual l'hauria d'escriure en francès!!!
Estic molt animada perquè he trobat un parell de comentaris i vull donar les gràcies a les persones que s'han animat a dir-me coses.

Anem a la cinquena parada. La Comtessa mata tot quisqui de casa seu, arreplega diners i amb cara de pòquer se'n va a París. Dic amb cara de pòquer perquè aprofita els diners per muntar una sala de joc, per fer-ne més (de diners). Es torna una dona sense sentiments, una dona de pedra.

Evidentment aquest passatge és absolutament inversemblant. Vull pensar que els trossos més increïbles són els que poden donar més informació de les manies fantasioses dels qui s'ho inventaven.

Donc bé, una dona a París, cal suposar que sense saber francès, com jo, muntant una sala de joc, que li acaben clausurant perquè la gent no acceptava precisament això: una dona, una estrangera, fent negoci ràpic i il·legal. Per favor! Això devia estar reservat als homes francesos!

Estem davant del tercer fracàs de futur de la Comtessa:
-ja no la veurem com a pagesa arriada per les closes empordaneses
-ja no la veurem com a dona acomodada i insatisfeta de la burgesia barcelonesa
-ja no la veurem com a dona de negocis ocults al gran París
...

Això és el destí, suposo: una cadena de fracasos que et va portant a intentar altres coses.

Bé, ho deixo aquí, amb una foto meva a París. Amb una dona de pedra, precisament.