dilluns, 31 de desembre del 2007

Centre d'Estudis del Baix Fluvià


M'expliquen els membres de l'Elenc Santperenc que una de les persones que més els va informar sobre la Comtessa va ser en Josep Maria Ripoll Solà, de Torroella de Fluvià.

Tothom el coneixia com l'avi Sopa. Amb ell van fer unes quantes reunions els de l'Elenc.

Des del Museu del Pagès repartia informació i versos de la Comtessa de Molins. Em fan arribar alguns dels exemplars que repartia: escrits a màquina i fotocopiats, amb dibuixos extrets de diferents còmics.

Per l'obra de teatre es van fer servir alguns dels estris autèntics exposats al Museu, cedits per l'avi Sopa. (La fotografia és del Museu, de la pàgina web de l'Ajuntament de Torroella de Fluvià.)

Ara que el Centre d'Estudis del Baix Fluvià i el Museu del Pagès encara funcionen, però que el senyor Josep Maria Ripoll és mort, és just recordar-lo com un dels principals difusors de la llegenda de la Comtessa.

dijous, 20 de desembre del 2007

Vintena parada: retorn a Sant Pere Pescador


Un cop el castell de Quermançó havia saltat pels aires, era normal que esdevingués lloc de visites: a saber la de tresors que podien haver anat a parar pels seus voltants, sota les pedres de la ruïna del castell.

Qui se'n va donar més pressa va ser el Gegant, però el seu objectiu era trobar el cadàver de la dama, i així fou. Traslladà el seu cos a Sant Pere Pescador.

Segons les versions fou enterrada directament a l'església. M'asseguren que es podia veure la làpida en el terra, ara no visible sota una capa de rajoles.
La foto és de l'obra de teatre del 1995.

dimarts, 18 de desembre del 2007

Dinovena parada: Quermançó

Doncs ara arriba la fi. La Comtessa s'ha decidit. Ella havia triat, feia temps, retirar-se al convent de Garriguella. No li ho van permetre. Doncs ara es retirarà igualment: a la brava. Favolar el castell, amb ella a dins, i tota la seva colla també. Diguem que es va oblidar d'avisar-los que anava a encendre la pólvora, la que s'havien deixat a la fortalesa les tropes franceses. Un petit descuit.

Recordo que quan era petita, a l'escola (al CEIP Llagut), ens van explicar la llegenda i ens van demanar que féssim dibuixos del castell de Quermançó quan la Comtessa va fer esclatar el castell pels aires. No he trobat cap dels dibuixos que jo vaig fer, però sí algun dels altres que van fer altres alumnes, perquè els membres de l'Elenc en van conservar uns quants i me'ls han passat.



Us en poso uns pocs. Només un dels tres dibuixos estava signat per la Marta Sala. Els altres dos no sé de qui són.

Quan mireu els dibuixos penseu que a sota hi ha la Comtessa.

dilluns, 10 de desembre del 2007

Més respostes


Gràcies, gràcies, gràcies.
Gràcies Agnès.
Gràcies Pere-Joan.
Gràcies Emma.
No sabeu la il·lusió que fa descobrir que algú ha trobat el teu bloc, que s'ho ha llegit, o que li ha interessat.
Clar que el bloc ja el vaig començar amb aquesta intenció. Però és fantàstic.
Gràcies als que heu posat comentaris.

També he rebut resposta de l'Ajuntament de Figueres. M'envien un llistat d'obres i articles en què surt la Comtessa de Molins. Ara m'he d'organitzar per passar un matí a l'Arxiu Municipal per revisar tot el material.

Em donen més feina, però m'encanta que m'ajudin.

Cada dia estic una mica més enterrada en papers (enteneu ara la foto que hi he posat?). Al darrere hi sóc jo. A veure si me'n surto de tot plegat.

dissabte, 8 de desembre del 2007

Divuitena parada: Sant Miquel de Fluvià


Surt de Sant Mori ben moixa i donant voltes al que li ha dit el Pastor. Travessa el riu Fluvià pel lloc conegut com el mas de la Barca. Passa pel corriol que va parar a la font. D'allà es dirigeix al monestir. Va amb el seu cavall negre, Belfegor.

I entra a l'església amb el cavall i tot. Quin escàndol! Descavalca, té una breu conversa amb el rector que intenta inútilment fer-la fora, s'agenolla i... Plora. Heus aquí el que li havia dit el Pastor. Que plorant trobaria el seu camí.

Quin camí ha trobat? Què farà ara?

dimecres, 5 de desembre del 2007

Maria Àngels Anglada


Durant l'any 1995 es van celebrar els actes de la Comtessa de Molins a Sant Pere Pescador. Es van publicar mensulament uns fulls informatius explicant el procés de preparació. En el primer full hi havia un escrit de M Àngels Anglada, lloant l'esforç que feia el poble. Es titulava Una iniciativa engrescadora i diu que es tracta d'una iniciativa oportuna ja que el 1995 se celebraven tot d'actes sobre El segle romàntic al voltant de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Víctor Balaguer, Yxart i Sardà. També diu que la iniciativa "és potser una avinentesa única a frec del segle XXI, per fixar, abans que no es perdi en les boires de l'oblit, la memòria oral."

Acaba dient que "el poble tornarà a fer seus els records del passat, sense els quals la seva identitat seria mancada d'un element important."

Deixeu-me dir que en l'escrit fa una referència al meu pare. Diu: "en Càndid Miró ha començat confegint (...) un bell poema, a l'estil popular però amb una versificació impecable, sobre la història mítica..." El poema en qüestió és el romanç que explica tota la vida i miracles de la senyora. Ocupa només uns 2500 versos.

dilluns, 3 de desembre del 2007

Dissetena Parada: Sant Mori


Doncs va a veure el seu amic de la Guerra del Francès i dels primers temps de bandolerisme: el Pastor de Batipalmes. Ara és al castell de Sant Mori, protegit pel baró. Al castell hi té una petita cambra que mira al Canigó. I en aquell racó es dedica a l'oració i a la meditació.

Amb unes ocupacions tan elevades no és d'estranyar que es faci càrrec immediatament del que li passa a la Comtessa i que li assenyali el camí amb tanta clarividència: "Comtessa, sabreu què heu de fer, quan torneu a plorar." Lògic, ¿no?

Pel que fa al castell, impressiona. La Laura em passa algunes fotos de l'interior del castell. Resulta que ella ha fet el treball de recerca sobre l'edifici en si i el va visitar fa poc. D'entre les fotos que em passa trio l'interior d'una finestra. No sé si és la cambra del Pastor. Però ¿us l'imagineu assegut mirant el Canigó, o fins i tot agenollat amb els colzes sobre el seient?

diumenge, 25 de novembre del 2007

Setzena parada: Retorn a la mala vida


Vés per on. La Comtessa no pot romandre al convent. I no perquè no vulgui. El Bisbe no ho permet. Vés a saber si és el mateix bisbe que ella havia acompanyat fins a Ventalló. O potser no. En tot cas el bisbat no veu bé que una dona amb taques de sang es refugiï en un centre religiós, i pressiona la mare abadessa perquè la faci fora. (A la foto podeu veure una escena de l'obra teatral, quan l'arxiprest davant d'una tassa de xocolata dóna la carta del bisbe a la mare abadessa.)
Un cop expulsada, no té altre remei que tornar a fer la vida que feia abans de plegar, però ara sense esma, sense ganes, sense l'energia que sempre havia mostrat. Si la vida de bandolera mai no havia estat un exemple d'ordre, ara la cosa encara va pitjor: indisciplina, violència gratuïta, sense control, sense límits, sense lideratge.
No, això no pot ser. La Comtessa necessita ajuda. ¿El Gegant? No, prou que ha fet ja. El Gegant l'ha ajudat sempre però ara necessita un consell que no pot donar-li un seguidor fidel, sinó una altra mena d'amic... ¿Us imagineu qui?

dimarts, 20 de novembre del 2007

Quinzena parada: Garriguella


Sembla que la Comtessa ja en té ben bé prou d'anar amunt i avall fent malifetes. I cada dia sent les campanes del convent de Garriguella, allà on la seva mare havia estat novícia -com totes les pubilles de bona família de l'Empordà.
¿Què li passa pel cap a la bona dona? Doncs deixar la vida que du i retirar-se al convent. ¿Demanar perdó pels seus pecats? Potser sí, però m'imagino molt més la Comtessa buscant un racó on ningú no la molestés, on anar enterrant alhora la seva vida i la seva memòria. No sortir-ne fins que ningú no la recordés.
Això va explicar-li al seu bon amic, el Gegant. Aquest la va entendre i va escriure el seu poema "Les campanes, plora que plora..."
El Gegant marxava a Sant Pere, la Comtessa al convent, i la colla es desfeia. Fàcil, ¿no?
El dibuix que hi poso és d'en Prim. És un esbòs que després es va fer servir per a la construcció de la geganta de Sant Pere que, evidentment, representava la Comtessa.

divendres, 16 de novembre del 2007

Respostes dels Ajuntaments

He tramès cartes a tots els ajuntament dels llocs on, segons la llegenda, la Comtessa va fer-ne alguna de les seves. De moment he tingut resposta de tres:
-Sant Miquel de Fluvià, dient que no en tenen notícia.
-Sant Mori, on el senyor Carles Reglà ha fet una completa indagació i a qui he entrevistat per al treball de recerca.
-Vilamalla, els quals m'envien el llibre "Vilamalla, mil anys d'història".
En el llibre de Vilamalla, però, no se'n parla, de la Comtessa, i de l'època immediatament posterior a la Guerra del Francès només parla del pas de Fernando VII pel Pont del Príncep, i de l'inici de les Guerres Carlines.
Així i tot, moltes gràcies.
Moltes gràcies a tots els ajuntaments que s'han llegit la carta i que m'han contestat.

dijous, 8 de novembre del 2007

Catorzena parada: assalt a la masia


¿A quina masia? No ho he trobat.

En tot cas, els bandolers aconsegueixen d'entrar i comencen el robatori.

En aquestes, la Comtessa troba la jove masovera amb una criatura als braços. Una criatura igual a la que ella havia tingut, allà a Barcelona, potser deu anys enrera.

La dona té un trasbals tan gran que atura el robatori -davant l'estupefacció de la seva colla, que no en sap res de la història passada de la seva capitana- i no només això, sinó que dóna una creu a la mestressa perquè la guardi per la criatura quan sigui gran.

I som-hi tots a fora, que s'ha acabat la feina!

Pot semblar una anècdota sense més importància, però no us ho penséssiu pas. Ha tornat, de vés a saber on, la dona que només pretenia una vida tranquil·la i assossegada, la dona sensible, no pas la malfactora. Això, ja ho veieu, ha donat un tomb.

Com altres vegades, he buscat a l'arxiu Salvany per trobar una masia de debò, de les que encara queden per l'Empordà. La de la foto és de la Bisbal.

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Tretzena Parada: muralles de Figueres

Segons la llegenda la Comtessa i els seus sequaços van fer un bon botí al castell de les Tenebres.

¿Algú sap on para, aquest castell, sigui veritat o mentida?

Sigui on sigui, anaven amb les bosses plenes, i es veu que van decidir de celebrar-ho a Figueres, tot de camí del castell de Quermançó.

Però vet aquí que el Governador -ple de ràbia, no cal dir-ho- estava avisat i ja havia fet formar els seus soldats dins les muralles, esperant els bandolers.

Així que va entrar la colla de la Comtessa pel portal de Castelló. Només d'entrar, les portes de la muralla es tancaren al seu darrera.

¿Què va fer la Comtessa per sortir d'aquella situació?
El dibuix de la Núria ho explica clarament.

Els soldats, afamats o cobdiciosos, s'hi van tirar en planxa i va deixar-se de punyetes. Allà ningú no apuntava ningú ni protegia la porta.

Heus aquí que els bandolers van perdre el botí però van salvar la vida.

Ho sentim, senyor Governador! Una altra vegada serà!

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Bandolers


Curiosament em surten tota mena de bandolers del XIX.

En Lluís Llach parla d'un tal Joan Serra en una cançó. No sé si és documentable.

Al setmanari Empordà (11 de setembre) parlen d'un tal Boquica, lladre i espia durant la Guerra del Francès. El títol de l'article: "Bandoler, afrancessat i traïdor".

I en Carles Reglà de Sant Mori, a qui entrevisto, em parla llargament del Rellotger de Creixell, com a mostra d'un personatge real que ha esdevingut llegendari i que encara perdura en la memòria de la comarca, com a model d'astúcia i de crueltat.

Però de la Comtessa ningú no em dóna raó.

dijous, 25 d’octubre del 2007

Dotzena Parada: la Dama de Quermançó


En el mateix web del castell de Quermançó es parla també de la dama de Quermançó i s'hi afegeix el poema de Fages de Climent.

La dama es va arruinar pels seus gustos culinaris. Un cop arruïnada va descobrir que bo que era el pa amb nous.

En el poema d'en Fages de Climent, però, també es parla de la Comtessa de Molins, tot barrejant tots dos personatges i embolicant la troca a base de bé.

Diu:
La comtessa de Molins
les tramuntanes empaita
amb seguici d'assassins.
L'Orlina toca la gaita.

Tremoli el dubte d'un vers,
arpegis, laments i fugues.
Interludi de coll-verds
i adagi de fredelugues.

Posa brida a Belfegor,
calça l'esperó de plata;
la segueixen per amor
set bandits a salt de mata.

La comtessa sap camins,
coneix els guals de la Muga
i cull a Pont de Molins
clavells i matafaluga.

Sembla donar a entendre que el nom nobiliari de la dama prové del poble de Pont de Molins.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Onzena Parada: Quermançó


Quermançó, Carmansó... i escrit de vint maneres més.
Allà hi va anar la Comtessa amb la seva colla, i el Gegant de propina.
Un castell roquer que havia estat refet pel Francès i utilitzat com a polvorí.
Un refugi fàcil de defensar per qui tingués l'atreviment d'atacar.

Trobo a internet que hi ha una certa iniciativia per recuperar el castell:
La foto que hi poso és d'aquest web.

A l'apartat de "llegendes" es fa ressò de la Comtessa de Molins, afegeix uns versos atribuïts a Joan del Muga (però també al Gegant de Ventalló).
I recorda l'obra de teatre de l'Elenc Santperenc de l'any 1995, de la qual també hauré de parlar llargament.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

Desena Parada: entre Vilaür i Garrigàs


En els boscos que ronden el Fluvià se situa la següent parada de la Comtessa. La llegenda parla d'unes ruïnes. Allà va fer-hi estada amb tot un exèrcit segrestat.
La cosa va anar així: el Governador de Girona rep ordre de Madrid d'enllestir amb al Comtessa d'una vegada. L'home ho veu fàcil: organitza un exèrcit i l'hi envia. Ja s'ensuma les felicitacions de Madrid i l'enveja dels altres governadors. Al cap de no res rep la notícia que el seu exèrcit ha estat segrestat i que si vol recuperar-lo ha de pagar rescat.
L'home paga, és clar, amb la cua entre cames.
La llegenda encara aprofita la seqüència per situar-hi un parell de pinzellades: la Comtessa deixa marxar dos oficials, un per estar malalt, i un altre perquè ja tenia data de casament (i a sobre encara li va regalar una joia per a la núvia).
El primer alliberament s'entèn: potser la Comtessa no és tan dolenta, però una malaltia sempre pot provocar una epidèmia que deixi l'hostatge sense valor econòmic. El segon ja és més difícil de justificar en el context de la història.
Faig una passejada per la zona i quedo bocabadada dels poblets petits que hi ha: Vilaür, Vilajoan, Arenys, Palau de Santa Eulàlia, Garrigàs, Ermedàs... La foto és del Fluvià al seu pas per Arenys d'Empordà.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Un text inèdit de Jordi Bilbeny


Em passen un text inacabat -i, lògicament inèdit- de Jordi Bilbeny que havia estat estudiant la figura de la Comtessa. Em recalquen que com a estudi inacabat difícilment té valor documental i que segurament no se'n pot fer ús públic.

Ve a ser com un esborrany d'un estudi més ampli que, pel que sembla, encara no s'ha produït. La persona que el té m'ho deixa llegir però no reproduir.

Ho trobo interessant -i un pèl complicat. Però arribo a un parell de conclusions:

-Jordi Bilbeny deixa de banda els aspectes històrics de la Comtessa, ja que els considera poc versemblants.

-S'interessa especialment pels aspectes mitològics del personatge com a elements repetitius de la rondallística catalana i universal.

Fa una afirmació curiosa: diu que el Pastor de Batipalmes i el Gegant de Ventalló són la mateixa persona, o el mateix personatge. O sigui, que la llegenda n'ha fet de la cara un personatge, i de la creu, un altre. Però que en el fons són el mateix. I es basa en una llarga sèrie de casualitats biogràfiques i de caràcter comunes a tots dos personatges.

Una bona menjada de tarro. Sí que és veritat, però, que un dels dos és el superbó que fa coses molt dolentes, i l'altre és el superdolent que fa coses extraordinàriament bones. La cara i la creu. ¿Però són la mateixa moneda?


Llàstima que en Bilbeny no completés el seu estudi!!!

divendres, 19 d’octubre del 2007

Novena parada: El Gegant de Ventalló


Qui havia estat Gegant de Sant Pere, qui n'havia fugit després de matar en Magí Ganivetaire, qui buscava pau per l'Empordà i una noia amb qui ballar, qui feia cançons i versos amb la facilitat d'un romancer... Aquest, Narcís Espriu i Fullà, corria per Ventalló durant la visita del bisbe i de la Comtessa. I aquesta fou qui el va treure a ballar a la plaça la Corranda Reial.

Aquell ésser immens i innocent anirà seguint sempre més la Comtessa, sense empunyar cap altra arma que la guitarra, i una mena de devoció personal que no sé jo amb quina mena de sentiment es podria correspondre a l'actualitat.

Ja ha quedat clar que amor no podia ser. Però no em negareu que la Comtessa, sense capacitat per tenir sentiments, alguna mena de tendresa devia sentir pel Gegant. O un xic d'admiració, no tant per la seva força, sinó per haver estat capaç de mantenir-se al marge de la perversitat del seu temps. Un poeta entre una colla de bandolers.

Em diuen que el pintor Prim Fullà (l'autor del quadre que teniu a la Presentació del bloc) també és alt i apersonat, i a més a més que n'és descendent familiar.

Penso que intentaré posar-m'hi en contacte.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Vuitena parada: Ventalló

Sembla que el bisbe havia d'anar a Ventalló i no ho veia clar amb tants de bandolers per la regió. No se li acudí altra que llogar la colla de la Comtessa perquè li fessin de guardaespatlles. Així anava tranquil d'una banda a l'altra sense cap por.

Segons Rómulo Sans la vida del bisbe, en aquestes ocasions, devia ser especialment dura. Es veia obligat a participar de tots els àpats pantagruèlics de les famílies que volien quedar bé amb les autoritats eclesiàstiques. Explica àpats en què el dinar s'ajuntava amb el sopar, sense aixecar-se de taula. Pobre bisbe! M'imagino que deiva fer el que podia per quedar bé, i engolia el menjar amb resignació i bona cara.

En Rómulo fa el llistat de les bones famílies que hi eren presents. Agafo un versos del romanç de la Comtessa on n'apareixen una bona colla:

De l'església a la plaça
hi van tots en processó.
Com se'ls miren els modestos
i reciten els seus noms:
Caramany i Descatllar
de Sant Pere Pescador,
el baró amb els de Sant Mori
i el baró de Montiró.
Albanyà de Torroella,
i de Sant Miquel hi són
amb els Fages, i els Cortey
d'Armentera i d'Albons.
De Vilacolum, els Geli;
de Palau, els Batlle, tots;
com els Puig de Vilaür
i a la fi els de Ventalló:
tibats els Sastregener,
més tibats els Parramon.
Cada dona sembla un àngel,
cada home, un gran senyor.

A la porta de l'església hi ha una imatge de sant Miquel matant el dimoni. Com es devien quedar tots dos (sant Miquel i el dimoni) davant de tanta parafernàlia!!

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Setena parada: Sant Feliu de la Garriga


Tan a prop de l'Empordà com era, se li devia desvetllar l'enyorament de la tramuntana. I amb el desori que sembla ser que hi havia a la zona va acabar allistant-se a una colla de bandolers. La banda estava establerta a Sant Feliu de la Garriga.

Hi he fet una visita i tot i que els voltants estan cremats pels incendis del 2006, el lloc és tot interessant. Hi ha una església i un castell. Tot tancat i barrat. ¿Algú sap si es pot visitar i com s'ha de fer?

De moment només puc fer-hi una volta, mirant-m'ho a distància, i imaginar-me com devien ser els boscos abans de convertir-se en cendra.

Va ser en aquests voltants que la Comtessa es convertí en cap de colla. Deixem-ho clar: costa de creure. A començaments del XIX i una dona cap d'una colla de bandolers. Però està bé: si costa de creure, encara té més mèrit per ella d'aconseguir-ho, o qui fos d'imaginar-s'ho i inventar-ho.

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Sisena parada: Perpinyà


Expulsada de París, sembla que va anar a parar a Perpinyà, on operava el nebot aquell de la minyona que la va convèncer de fugir de Barcelona.

L'home la va posar en contacte amb el món del contraban. No se m'acut de quina mena, perquè ignoro què devia circular en aquells moments (potser el 1816) frontera amunt i frontera avall. ¿Què podia tenir valor comercial en aquella època? ¿Trabucs? ¿Pólvora? ¿Sabó de Marsella? ¡Ni idea!

La Núria Roig es va imaginar així el tràfec il·legal.

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Cinquena parada: París


Aquesta entrada igual l'hauria d'escriure en francès!!!
Estic molt animada perquè he trobat un parell de comentaris i vull donar les gràcies a les persones que s'han animat a dir-me coses.

Anem a la cinquena parada. La Comtessa mata tot quisqui de casa seu, arreplega diners i amb cara de pòquer se'n va a París. Dic amb cara de pòquer perquè aprofita els diners per muntar una sala de joc, per fer-ne més (de diners). Es torna una dona sense sentiments, una dona de pedra.

Evidentment aquest passatge és absolutament inversemblant. Vull pensar que els trossos més increïbles són els que poden donar més informació de les manies fantasioses dels qui s'ho inventaven.
Donc bé, una dona a París, cal suposar que sense saber francès, com jo, muntant una sala de joc, que li acaben clausurant perquè la gent no acceptava precisament això: una dona, una estrangera, fent negoci ràpic i il·legal. Per favor! Això devia estar reservat als homes francesos!

Estem davant del tercer fracàs de futur de la Comtessa:
-ja no la veurem com a pagesa arriada per les closes empordaneses
-ja no la veurem com a dona acomodada i insatisfeta de la burgesia barcelonesa
-ja no la veurem com a dona de negocis ocults al gran París
...

Això és el destí, suposo: una cadena de fracasos que et va portant a intentar altres coses.

Bé, ho deixo aquí, amb una foto meva a París. Amb una dona de pedra, precisament.

diumenge, 30 de setembre del 2007

Un article d'en Joan Perucho


Joan Perucho, escriptor, mort l'any 2003, havia estat investigant la vida de la Comtessa de Molins.
En un article aparegut al diari Avui l'any 1992 explica amb detall les dificultats que havia tingut a trobar documentació, i defensa el llibre de Rómulo Sans ja que conté moltes de les informacions que havia acumulat mossèn Cargol, historiador local. Aquest gruix de documents es van perdre l'any 1936. El Comitè Revolucionari Antifeixista d'Orriols, segons sembla, va matar en Cargol i va cremar l'església amb els seus arxius.
Perucho diu que en Sans havia pogut llegir aquells estudis i havia parlat amb els que n'havien fet recerca. Per tant, tenia informació de primera mà.

Per cert, si voleu trobar informació sobre el Comitè d'Orriols us recomano aquest bloc:
http://blocs.mesvilaweb.cat/carlesribera

dissabte, 29 de setembre del 2007

Quarta parada: Barcelona




Després de la Guerra del Francès, la Teresa de Molins i el seu germà Bernat van a Barcelona. Allà s'avorreix i troba la sortida endavant de casar-se i tenir un fill. La situació familiar, però, és tan deteriorada que, en una disputa, el fill de la Comtessa cau al terra i mor. A partir d'aquest moment la Comtessa serà una altra dona: mata el marit i la cunyada (que havien motivat la discussió), pren diners i fuig cap a França.


Però la principal transformació és que a partir d'aquest moment, passi el que passi, la Comtessa no mostrarà cap sentiment, no vessarà cap llàgrima...


Posats a suposar, això devia passar entre els anys 1810 i 1815.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Tercera parada: La Guerra del Francès



La Guerra del Francès (em diuen que no la Guerra de la Independència, perquè nosaltres ja no n'érem pas d'independents, des d'un onze de setembre) va significar molts de canvis. Els francesos, a més de marcar el canvi de la història moderna a la història contemporània (segons el que m'han dit), van provocar molts maldecaps a la comarca.


La llengenda explica que els de Sant Pere van tancar-se dins de les muralles seguint l'exemple de Girona. Els francesos hi van enviar el Coronel Pierresfort. I ja van ser-hi. ¿Això explicaria el mal estat de les muralles? ¿Eren tan i tan heroics aquells santperencs de fa dos segles? Perquè allò va ser el 1808, o sigui que l'any que ve en farà dos-cents anys justos... Per cert, em diuen que del 1812 al 1814 Catalunya va ser francesa. ¿Ho sabíeu? Vés per on els meus rebesavis van ser francesos durant dos anys!

La imatge és de l'Anna Soler i representa el setge de Sant Pere.

dissabte, 22 de setembre del 2007

Segona parada: Carrer dels Cavallers







Rómulo Sans explica en el seu llibre que la Teresa de Molins i Bach va néixer al carrer de Cavallers de Sant Pere. I ho diu com si no pogués ser d'altra manera. És clar, al carrer de Cavallers.

I jo em pregunto: ¿per què? ¿Que potser el carrer de Cavallers ja es deia així perquè s'hi concentraven les famílies de renom de la vila? ¿O té alguna cosa a veure amb el fet que -segons el mateix Rómulo Sans- Sant Pere fos conegut a l'Empordà pels seus ramats de cavalls?

A internet he vist que moltes ciutats tenen carrer de Cavallers: Barcelona, Tarragona, Lleida, València... I també nuclis més petits: Esparreguera, Dènia, Atzeneta del Maestrat, Palafrugell, ... El que no he sabut veure és, si en aquests llocs, el carrer de Cavallers té o no alguna significació nobiliària.

Una altra qüestió: segons Rómulo la Comtessa de Molins va néixer i viure en una casa de l'esmentat carrer, en una que té a la porta l'escut de la família. I aquí hi ha el problema. Hi ha un parell d'escuts en el carrer, en cases que tenen llinda. En canvi, sempre m'havien comentat que on va néixer la Comtessa era en una casa amb porta dovellada que sé que té una gran era a la part posterior, a tocar de les muralles (o dels que en queda).

Deixo el dubte aquí posat per si algú, de casualitat el llegeix, i me'n sap dir alguna cosa.

diumenge, 16 de setembre del 2007

Primera parada: Terrades


Posats a revisar els llocs on la Comtessa hi va fer de les seves ens anem a Terrades. Segons la llegenda allà hi havia la Carmeta Pelletaire, bella dona, o sigui: bruixa i curandera, a més d'endevinadora.


¿Algú n'ha sentit a parlar?


Els que havien de ser pares de la Comtessa hi van anar perquè el prenyat de la mare resultava molt conflictiu i van pensar que la dona els ajudaria. Així fou tot i que el que va pronosticar sobre el naixement no va fer gaire gràcia al pare.


I és el que el pare, com no podia ser de cap altra manera, volia un hereu, o sigui, un noi. ¡Se siente!


A la foto podeu veure un carrer de Terrades de l'any 1912. L'he trobada en el fons fotogràfic Salvany de la Biblioteca de Catalunya. Entre la imatge i la visita dels pares de la Comtessa hi ha més d'un segle de diferència, però suposo que l'aparença de la gent i del poble no devia haver canviat pas gaire.

dissabte, 8 de setembre del 2007

La mare dels ous


Aquest llibre escrit per Rómulo Sans és la base de bona part de la recerca. Aquest senyor estiuejava a Sant Pere Pescador i li agradava de xerrar amb tothom i fer-se ressò de totes les contalles. En el seu llibre -únic, pel que sé- "El Ampurdán en el siglo XIX", a més de defensar l'esperit neofeudal -segons ell, dissortadament acabat- recull tot el que a sentir de la Comtessa de Molins, protagonista de bona part del llibre.
A la portada la podeu veure lluitant a la Guerra del Francès, primera oportunitat que tingué per mostrar el seu valor.

¿En sabeu alguna cosa d'en Rómulo Sans?

divendres, 31 d’agost del 2007

Conte il·lustrat


La gent del camp d'aprenentatge d'Empúries tenen penjat al seu web una presentació amb el text i dibuixos sobre la Comtessa de Molins.
El text és d'en Càndid Miró i les il·lustracions de la Núria Roig.
El dibuix que us adjunto, però, és una silueta feta per l'Elena Font en material plàstic rígid per a una representació de la història en ombres xineses.


Si voleu saber de què va, aquí en tindreu un bon començament.

dijous, 30 d’agost del 2007

Presentació


Sóc la Ginesta Miró, estudiant de 2n de batxillerat a l'institut de Castelló d'Empúries. Estic realtizant un estudi sobre un personatge llegendari de la comarca; la Comtessa de Molins, de la que es diu que va salvar Sant Pere Pescador de l'atac dels francesos, a començaments del s XIX.

Per l'elaboració d'aquest treball em seria de gran ajuda qualsevol informació que se'm pogués donar sobre el tema; la llegenda, o qualsevol dels nombrosos personatges i accions importants que hi tenen un lloc.

La història de la Comptessa de Molins abraça diferents municipis de la comarca, com ara Terrades, Vilamalla, Viladamat, Ventalló, Vilaür, Vilajüija, Sant Mori, Sant Miquel, Garriguella, Figueres i Sant Pere Pescador entre d'altres. És per això que suposo que diversa gent deu tenir una idea de l'existència de la llegenda, i que aquesta no es limita a ser un mite local.

Així doncs, aquest bloc serà una part del meu treball. Les seves publicacions seràn sobre el mite i els seus personatges, i també espero que pugui servir com a medi de contacte si algu vol fer-me arribar qualsevol informació, sobre el tema en questió, que cregui que em pot interessar.
La imatge que acompanya l'escrit és un retrat del personatge fet per Prim Fullà.